Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada, en un país no tan llunyà, un partit polític que tenia plantejaments difícils d’entendre per a la resta de la ciutadania, ja que les seves accions i declaracions, així com les aliances o els pactes que establia amb la resta de partits polítics, resultaven força desconcertants, per no dir incomprensibles. Aquesta història, que comença com un conte, no és, però, fictícia, sinó real i actual. I no cal citar noms o sigles, ja que els fets són tan evidents que tothom reconeixerà el partit objecte d’aquest escrit. Com podem entendre que un partit polític basi part de la seva campanya electoral en tot el que no han fet (o han fet malament) els que han estat al poder durant l’última legislatura i doni suport posteriorment a aquestes mateixes persones que ha criticat obertament i públicament? I com podem entendre que un partit polític formi una aliança amb un altre partit (amb l’objectiu de fer caure els que estan governant), quan els dos tenen plantejaments radicalment oposats sobre temes cabdals? O que després de les eleccions li giri l’esquena per apropar-se als guanyadors (o dels que han obtingut millor resultat), és a dir, els que han criticat obertament i públicament durant la campanya electoral? Podem intentar entendre les raons d’aquesta línia política il·lògica i cercar motius com ara la priorització de l’estabilitat política o la voluntat de no bloquejar el país i les seves institucions, però costa justificar aquests canvis constants de plantejaments, sobretot quan els canvis són força desconcertants. Com ja vaig expressar altres vegades en aquesta mateixa columna, en política no tot s’hi val i els canvis, per ser acceptats per la ciutadania, han de ser coherents amb la línia política del partit. En el cas que acabo de descriure, no crec que sigui el cas, però finalment seran els electors qui decidiran a les properes eleccions, siguin comunals o generals.