Víctimes

Si vas pel món com una víctima, acabaràs sent una víctima de la teva actitud i del teu posicionament davant la vida, i per descomptat no podràs acariciar la felicitat.

S’entén per victimisme la tendència psicològica que consisteix a culpar els altres o les circumstàncies externes dels problemes o mals que un pateix: “Tots els mals m’arriben a mi, i jo que tot ho intento fer bé. La mala sort em persegueix. Sempre acabo sent la víctima de tot. Els altres no m’entenen. Ningú em respecta, ningú té en compte la meva opinió. A mi em cauen tots els pals. No hi ha dret!”

Queixar-se és gairebé sempre contraproduent. Quan ens lamentem d’alguna cosa amb l’esperança d’inspirar pena i així rebre una satisfacció, el resultat és sovint el contrari del que intentem aconseguir. La queixa habitual condueix a més rebuig, ja que és esgotador conviure amb algú que tendeix al victimisme, que en tot veu desaires o menyspreus, o que espera dels altres o de la vida el que d’ordinari no es pot exigir. L’arrel d’aquesta frustració rau no poques vegades en el fet que les “víctimes” es veuen autodefraudades, i és difícil donar resposta a les seves queixes, perquè en el fons qui rebutgen és a si mateixes.

Hi ha un gran i obscur poder en aquesta vehement queixa interior. Cada cop que et deixes seduir pel victimisme, aquest s’enrosca una mica més en una espiral de refús inacabable. La condemna a les situacions externes, als altres i a un mateix augmenten sense parar, i s’entra en un laberint d’insatisfacció interior que creix i creix, fins que al final arribes a sentir-te la persona més incompresa, refusada i menyspreada del món.

Com a reflexió, acabo amb una frase de Michael J. Fox, cèlebre actor nord-americà afectat de Parkinson des de 1991: “Acceptar no significa resignar-se i queixar-se, significa comprendre que les coses són com són i que sempre existeix una sàbia manera d’afrontar-les.”