D'Acord 2.0

En tots els àmbits de la vida, quan dos individus, dues organitzacions es posen d’acord, acostumen a establir lligams per assolir un objectiu i fer madurar els seus interessos comuns tancant un conveni. El pacte del d’Acord 1.0 ja era allunyat de la cosa natural, un assumpte que els profans estem anant entenent, tot i que a alguns els costarà de digerir. El pacte era evidentment agosarat, lícit i també tàctic. Confesso que l’objectiu recercat va fructificar, bàsicament pels interessos d’una sola banda, però. Cal esmentar, si volem ser honestos, que aquest acostament tenia data de caducitat, un termini que s’esgotava la mateixa nit electoral. Els liberals van ser pragmàtics i aquest idil·li de poc menys d’una mensualitat es va trencar a trossos. Els socialistes volien creure en una renovació contractual tàcita que els portaria coll avall, per uns camins plàcids, fins al desembre d’enguany. Entenc que van pecar d’excés de romanticisme perquè un ligue acostuma a ser interessat, de curta volada i no vol obligacions més que les necessàries.

En aquest ecosistema ferotge i aprofitant la por escènica del candidat cap de llista més votat, que fugia escapolint-se de formar un govern en minoria, els liberals, tot i assolint dos consellers amb els vots majoritàriament socialistes, no es van tallar ni un pèl endreçant un d’Acord 2.0 amb els Demòcrates. Sí senyor, amb dos...! Diuen que no van enganyar a ningú i jo ho dubto. La duresa del contingut dels debats revisant les hemeroteques recents ho contradiu. Algun editorial elogia el tacticisme liberal elevant el mètode a un rang top. Fins i tot interessadament, hi ha qui compara programes dins del d’Acord 2.0 i curiosament justifiquen coincidències calcades. Per mi, aquesta decisió determinant ha fulminat tots els codis ètics de conducta política. Penso que no tot s’hi val. Llastimosament, veig que no deixa de ser teatre, una commedia dell’arte.