Les set claus
Un dia sense espòilers
Mal dia o, més ben dit, pèssim dia el que vaig passar ahir per evitar que ningú m’expliqués res del capítol final, finalíssim, de Joc de Trons. Una sèrie a la qual em vaig enganxar tard però que des de fa temporades he seguit al dia, o almenys ho he intentat. Sé que la culpa és meva per no aixecar-me a les quatre de la matinada per veure’l en directe. També és cert que podria haver vist el capítol una hora abans però SOC (en majúscules) l’espècimen que no ha caigut en la tirania del VOSE i que encara mira les sèries i les pel·lícules doblades. La feina va començar ben d’hora, ben d’hora, com diria el filòsof, quan al matí, encara mig adormit i amb el cafè a les mans, llegia la premsa diària. Havia d’anar amb molt de compte i controlar no veure cap notícia ni cap fotografia que em donés la més mínima pista de qui va acabar ocupant el Tron de Ferro. La veritat és que me’n vaig sortir força bé, excepte per una fotografia d’una de les principals capçaleres del país del sud, col·locada segur a traïció, entre les primeres informacions del dia. Vaig pensar que arrencar-se els ulls seria molt propi de la sèrie en qüestió però tampoc caldria posar-se melodramàtics. Després, a la redacció m’allunyava de cada grupet de persones que veia. Quan sentia xiuxiuejar, marxava corrent, si algú deia: “Has vist...”? Fugia cames ajudeu-me. Tant hi fa si parlaven de la sèrie o de la pluja que queia a la Massana. Al migdia, havia d’anar amb compte amb els informatius. Normalment no tindria aquest problema perquè estaria veient el Giro però justament ahir era jornada de descans. Merda. El WhatsApp anava que volava i quan arribava un missatge temia el pitjor. Com solucionar-ho? Fàcil. Tots els grups silenciats i demà serà un altre dia. Finalment me’n vaig sortir. Vaig arribar a casa, vaig obrir una cervesa i vaig prémer el play. Poc més d’una hora després, i amb un final que no explicaré, vaig pensar... M’he tornat boig? Segurament, sí.