100 dies de gràcia

Ja ho deia Aristòtil a l’antiga Grècia molts anys abans de Crist i també Màrius Carol a l’editorial de La Vanguardia de dijous passat: “El càstig del mentider és no ser cregut, fins i tot quan diu la veritat.”

En períodes preelectorals, alguns polítics ens prometen la lluna i també ens menteixen descaradament fent proclames estridents. Encara sort que les campanyes resten acotades oficialment en una quinzena de dies i quantitativament és pràcticament im- possible superar-se dia rere dia, en una voràgine superlativa d’entrevistes, de debats, de declaracions i d’actes diversos.

En unes eleccions democràtiques es pot escollir i hi ha molt a escollir, no obstant això, aquest fet no pressuposa que hi hagi un potencial virtuós d’ètica democràtica. Una vegada l’elegit ha recollit i disposa de l’acta de conseller, aquest pot usar i abusar dels pactes amb els adversaris com li convingui i a voluntat. Establert està que el sofert ciutadà votant no disposa de cap poder per fer el seguiment i dirigir l’era post-electoral. Els pactes es fan i es desfan sense miraments i a voltes sense respectar uns principis bàsics d’ideologies i idees i transgredint també alhora els programes i les promeses.

Ara ens trobem en aquest escenari on hi ha una dita castellana que ho resumeix tot: “Donde dije Diego, digo Digo”... Alguns parlen de traïció, concepte que no comparteixo. Jo ho anomenaria engany a l’electorat, ja que la composició de la majoria no reflecteix les línies de campanya, més aviat el resultat presenta contradiccions òbvies. Tot i així jo també reivindico la cultura del pacte, en un escenari electoral on l’escrutini no atorga majories absolutes, apel·lant al fòrum de debat per excel·lència: el Consell General. Entenc la dificultat de conduir un govern en minoria amb suports puntuals pactats al Parlament. Però aquesta era la demanda clara de l’elector. Els 100 dies de gràcia donaran o trauran la raó.