Opinió, fona­ment, llibertat

No us passa sovint que hi ha alguna qüestió sobre la qual us heu format una opinió i que us sembla sòlida, però que quan heu aprofundit una mica us adoneu que de tot el que pensàveu, res de res? A mi, la veritat, és que sí, que em passa més sovint del que voldria. A veure, no cada dia, però més del que seria bo i entenc que més del que seria prudent. Ho he d’admetre amb un cert rubor. Són els famosos ítems ‘a priori’, que condicionen en gran mesura qualsevol idea i construcció posterior. I això que hi ha molts que diuen que és un fet que va passant, a poc a poc, amb l’edat. Doncs encara no hi dec ser, sortosament (?), en aquest punt, tot i que ja em tocaria per un tema cronològic, del tot inapel·lable. No m’agrada gens adoptar una opinió, sigui la que sigui, sobre el tema que sigui, sense conèixer fil per randa, que es cou a la rebotiga, encara que no hi pugui fer resa per evitar-ho. Suposo que tothom té aquest punt feble. El que comporta formar-se una opinió sense conèixer al detall tots els fonaments de dret, de fet o del que sigui que la suporten. Però una cosa és tenir opinió, i una altra diferent, és fer-la pública amb un parell i sense reflexió ni maduració prèvia. I és que aquest és el tema de fons. Vivim en un escenari obert, diàfan, transparent. Ole! Clar que sí. Perfecte. Només faltaria. Però crec que vivim sota l’efecte de la llei del pèndol. Anem d’un extrem a l’altre, sense adonar-nos. Del blanc al negre, sense grisos. Del sí al no, sense el potser. De no poder opinar, a opinar de tot, toqui o no toqui. En sàpiga jo de què va la festa o no en tingui ni idea. Se li pot negar a algú la possibilitat de dir la seva sobre el que li sembli bé? No, la veritat. És bo que tots aboquem el que ens sembli, sobre el que ens sembli bé? Honestament crec que tampoc. Confondríem la llibertat amb una altra cosa. Res que no sigui mínimament reflexionat i digerit s’ha demostrat ni bo, ni recomanable.