Llegir per amansir feres

Com a mare i professora, sé que no és fàcil transmetre el valor de la literatura a qui no li’n troba cap utilitat. És una carrera de fons que competeix desigualment amb la seductora tecnologia i que, en un món accelerat i sorollós, vol temps i silenci.

D'arguments en trobaria a cabassos, però n’hi ha un que és concloent: la literatura ens fa millors persones. Llegir, més enllà de descodificar, és reflexionar sobre allò que s’ha escrit en unes condicions socials concretes i incorporar a les nostres creences el pensar dels altres. Per aquest motiu, la literatura és una forma de pensar el món. Fixeu-vos que no hem estimat mai prou ni odiat tampoc amb tanta passió per saber tot el que sabem de l’amor ni totes les conseqüències possibles de l’odi.

La setmana passada, la literatura va entrar de ple en la recta final del procés. Els processats, en els al·legats, van apel·lar a allò històricament escrit per interpretar la realitat. Mentre Josep Rull evocava Espriu, “ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”, Jordi Sánchez citava l’últim vers d’El cant de la Senyera, de Maragall, “llum als ulls i força al braç”. Espriu i Maragall ja demanaven, aleshores, el diàleg entre els pobles d’Espanya i ho feien directament: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”, escrivia Maragall, i “Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures”, Espriu. Junqueras, al seu torn, va reprendre un sonet en què Petrarca interpel·la directament el lector, “A vostès, que escolten en rimes disperses les meves paraules”. El poeta italià era conscient que la literatura existia en la mesura que algú feia seus els mots.

Amb la literatura aprenem, però també podem desaprendre. Si és així, que no ens faci vergonya trobar-nos a nosaltres mateixos i descobrir que ja no pensem com ho fèiem ahir. Probablement, ho fem millor. La literatura ens fa grans! Ara toca esperar sentència.