No perdis ni un sol segon

A grans trets, hi ha dues formes de viure el ritme vital quotidià. D’una banda, la d’aquells que es troben còmodes amb una seqüència anual que comença al gener i acaba al desembre, el trànsit de l’any natural, vaja. I la segona, la que molts altres vivim, en la qual la realitat del dia a dia aixeca el teló al setembre, i l’abaixa, si fa o no fa, a final d’aquest mes, amb un parèntesi juliol-agost que queda al marge. Som els del curs radiofònic, els que tenen fills a escola, els de bona part de la temporada esportiva, etc. Per tant, per a una part important de la població, ara és temps de balanç. D’aquest, entenc, que cal treure alguna lliçó, alguna conseqüència. Alguna oportunitat de millora. I si em permeteu, la meva es repeteix cada cop amb més insistència: no perdis ni un sol segon. Suposo que és el que té fer-se gran. Que el temps vola. Que no te n’adones i ja ha passat un any, o un curs. I que espanta una mica aquest ritme frenètic, imparable, de les coses, que en el fons és el de la vida. Perquè t’arrossega i no hi pots fer res. Només tens l’ocasió de constatar, amb sorpresa repetitiva, període rere període, que ja ha passat un any. Un més. Un menys. Tot i tenir-ho clar, ens costa aplicar la lliçó. La meva, la de no perdre ni un sol segon, estic convençut que és compartida per molts. Però quants l’apliquen? Quants reconeixem que anem tard? Res pitjor que notar que el tsunami vital et projecta endavant i que no has fet el que vols fer des de fa tant de temps. No perdis ni un segon. Fes-ho. No tardis a dir el que vols dir. No esperis a fer-li saber a aquella persona que és important en la teva vida. Només cal mirar una mica al voltant per adonar-nos que hi ha molta gent que es lamenta per haver fet tard. Per ja no poder fer, ni dir, ni fer sentir, ni compartir un pensament o emoció. Jo no soc ningú per donar consell. Bé, ningú tampoc. Soc algú que s’adona que el temps vola i que no espera.