Com ho hem pogut permetre

Fa temps que ho veia venir, però tancava els ulls de forma conscient. Fins i tot hi ha qui em deia que anava tard i que la meva pseudomilitància era només una prova de bona fe. Que el tema estava clar i que babau jo si volia donar-hi més corda. Parlo de les xarxes socials, i molt especialment, molt en concret, de Twitter. La meva truita ha girat, com el que cal fer amb la de patates (i ceba, of course) en el tram final de la seva artesana construcció, quan ja està en el punt òptim. No m'agrada. I m'agradava, no em sap greu reconèixer-ho, en cap cas. M'agradava moltíssim. Però ja no puc empassar-me sense més la deriva que ha agafat. Una eina que, per a mi, i crec que per a molts com jo, era una mena de campus obert on podies trobar informacions i opinions de tota mena. Algunes amb les quals combregaves i moltes d'altres amb les que no. Però eren netes, lliures, radicals sovint, però franques i personals. Amb tota la subjectivitat del món, però era aquest un dels seus atractius. Ara ja no va per aquí. O, com a mínim, jo no hi sé trobar aquest caire. I em dol. Ara és el regne del 'raje', de la ganivetada, de l’"és més important qui diu alguna cosa, que no pas què diu". Del posicionament des de lluny. De l'oposició sense voluntat constructiva. De l'opinió del poder sense marge a cap caire de discrepància. I no m'agrada. Ho sento, perquè hi ha qui dirà que tinc la pell molt fina. Jo creia que amb els anys a la carretera les coses em relliscarien més. Però no és així. Al contrari. Cada cop em rellisquen menys. No entenc com una piulada sincera qualsevol, personal, valorativa, que es mulla sobre un tema concret però que es veu que no té cap condicionant extern, pot ser contestada de forma tan barroera, insultant i fastigosa com està passant ara mateix. I això dia sí, dia també. Amb mi han pogut. Però no trenco del tot. Com es diu ara, em dono un temps. Una forma covarda de mantenir la porta mig oberta.