L'esperança d'en Mon

Farà uns cinc anys que en Mon, un jove d’ara 18 anys, va començar a anar a escola. Li agraden molt les matemàtiques i l’única queixa que té és que s’ha de llevar molt d’hora! Com a qualsevol altre adolescent, li agrada fer amics nous com en Jigmed, que l’ajuda a les classes de llengua. I durant l’hora de dinar, parlen i discuteixen sobre videojocs, els deures o els seus plans de futur. En Mon pateix paràlisi cerebral, trastorn neurològic que afecta el moviment del cos i la coordinació muscular, però això no l’està impedint anar a l’escola. Té dificultats per parlar i dolors musculars ocasionals però és feliç, passeja el seu gran somriure per tot arreu i està decidit a completar la seva educació bàsica.

Els seus pares han trencat esquemes al Bhutan lluitant fins aconseguir que el seu fill pogués anar a una de les escoles inclusives que hi ha al país i que rep el suport d’Unicef des d’Andorra. I en Mon ha estat molt ben rebut pels seus companys i professors, que estan trencant els estigmes i les discriminacions que encara pateixen en aquest país els infants amb discapacitat.

Però encara no tots els infants amb alguna discapacitat poden accedir a escola. En Bahadur pateix un greu trastorn de l’espectre autista i malauradament, les escoles no tenen ni les instal·lacions accessibles ni els mestres els coneixements educatius per satisfer les seves necessitats especials.

Tot i els passos per millorar l’educació inclusiva i de qualitat al Bhutan, encara queda molt per fer i des d’Andorra estem posant el nostre granet de sorra: durant el 2018, dues escoles més van entrar a la xarxa d’escoles amb programa de necessitats educatives especials, uns 40 professors van rebre formació i ja son 650 els infants amb discapacitat escolaritzats. L’educació de qualitat és un dret de tots els infants: sigui en Mon o en Bahadu, sigui al Bhutan o a Andorra. Cap infant no ha de quedar-se enrere només per la seva discapacitat.