Provocació

Al llarg de la nostra vida ens hem trobat i sens dubte ens continuarem trobant amb persones que donen sentit a la seva vida provocant els altres. Gaudeixen posant el proïsme al límit. Es nodreixen de situacions d’enfrontament, d’atacar i buscar el conflicte. Són persones que no tenen una vida feliç i que sens dubte manifesten d’aquesta manera les greus mancances de la seva existència. Tanmateix, no s’adonen que els que perden són ells, els provocadors, que demostren la seva infelicitat i la seva baixesa moral, i que fan triomfadors els atacats, que tenen l’oportunitat de quedar per sobre, demostrant que el seu poder emocional i els seus valors no necessiten respondre a injustificats atacs orfes de contingut.

No em refereixo a afirmacions calumnioses o injurioses, les quals no es poden tolerar. La llibertat d’expressió troba precisament el seu límit en el respecte del dret a l’honor, de l’autoestima i de la reputació del destinatari de les acusacions. Proferir acusacions que signifiquen la imputació d’un delicte amb coneixement de la seva falsedat està tipificat al Codi Penal com a calúmnia i tothom té dret a defensar-se. Això sí, sempre d’acord amb els mitjans legals que tenim.

Però la mera provocació no s’ha de contestar ni patir. S’ha de saber assimilar com un atac d’una persona que ens considera per sobre seu i per això ens adreça el seu atac. Amb aquestes actuacions queda perfectament clar quin tipus de persones són i si formen part de la nostra vida, serà el moment perfecte per apartar-les per sempre. Es tracta, per tant, de persones execrables que no mereixen ni un segon dels nostres pensaments i molt menys requereixen cap tipus de resposta, perquè, tal com hem dit, és precisament el que busquen, el conflicte, que baixem a la seva alçada per sentir-se millor. Només així se senten complerts, intentant fer mal. No els podem donar aquesta satisfacció. Deixem-los amb la insatisfacció de no haver aconseguit el seu propòsit.