Paradoxes de l'ecologia

És ben cert que cal cuidar el planeta i si no ho fem, les generacions futures ho lamentaran. De fet ja des d’ara, molts indicadors mediambientals ens activen les alarmes en aquest sentit. Des de l’Administració i també des de la ciutadania, s’estableixen mesures concretes on s’actua localment per arribar a assolir resultats sòlids globalment. La recollida selectiva de residus i el seu posterior tractament diferenciat, aplicant-hi procediments innovadors ho evidencia. L’ecologia s’entenia abans com una ciència quimèrica i utòpica on s’adherien individus singularment atípics. Des que hem pres consciència de la magnitud de la tragèdia, si no fem els deures protegint i cuidant el medi, ens hi “farem mal”. Cal practicar l’ecologia de forma intel·ligent i quan avancem pels entorns del medi, en el nostre dia a dia, hem de deixar una empremta que no sigui agressiva. Això implica probablement que cal modificar el nostre model de vida, adaptant-nos i tenint cura de que la nostra petjada ecològica sigui coherent amb la protecció dels entorns. Per assolir-ho cal, doncs, adquirir formació i prendre decisions. A nivell macro ja ens adonem que en les reunions de convencions internacionals, tot amb paraules grandiloqüents, els Estats membres participants ens alliçonen de les malèfiques emissions de carboni. La meva innocent estupefacció sorgeix quan resulta que qui s’excedeixi ho pot solucionar pagant una simple contribució. Paral·lelament el nostre Govern ens anuncia la creació d’una taxa a aplicar als vehicles de combustió fòssil. Penso que les contribucions especials inherents als carburants ja de per si comporten aquest element diferenciador. Considerant que la gran majoria de vehicles són propulsats per benzines, observo que el nostre govern, paladí i contrari a la puja d’impostos durant la recent campanya electoral, ens vol augmentar la pressió fiscal emparant-se en un criteri ecològic.