Saber envellir

“Mira, no soc vell, em veuràs una mica de panxeta i arrugues, però per dins em sento com un jove, tinc ànim, plans, visc al meu ritme, soc feliç”, em deia emfàticament un amic que estava a punt de complir 62 anys.

La meva generació està arribant a la dècada dels seixanta anys i trobo entre la majoria dels meus contemporanis una fèrria resistència a envellir i a trobar-hi sentit. De vegades em sembla una negació de la realitat o una fixació en el passat; la majoria manté el culte a la joventut amb el qual vam créixer a les dècades dels seixanta i setanta, i això pot explicar en part l’actitud de “soc un jove de seixanta anys”.

Resulta que el futur ja ha arribat, perquè per sobre dels seixanta –biològicament, psicològica i social– realment no som joves i correm el risc de quedar-nos en l’enyorança d’un retorn impossible de la joventut.

En aquesta etapa de la vida, per poder viure una vida més feliç, més sana i més llarga, hem de canviar la percepció que tenim de l’envelliment, acceptant la realitat tal com és. Ens agradi o no, canviem amb el temps. Físicament, amb l’edat ens fem més lents i anem perdent agilitat; la nostra libido es debilita i creixen les arrugues. Però al mateix temps, l’edat ens aporta enormes oportunitats de creixement intel·lectual, emocional i espiritual.

No pretenc idealitzar l’envelliment, sinó veure’l en la seva realitat, amb les seves coses bones i dolentes. És clar que envellir pot comportar inconvenients, com ara problemes de salut, que ens afecten de manera inesperada i no desitjada. Però també és veritat que l’edat ens porta certs beneficis. Hi ha coses que som capaços de veure i saber, apreciar i comprendre de manera diferent als seixanta que quan en teníem vint o trenta. No existeixen dreceres cap a la maduresa mental i emocional; el bon judici, la intel·ligència, la potencial saviesa i la visió en perspectiva, es desenvolupen amb el temps i l’experiència.