Creat:

Actualitzat:

Sempre he dit que hi ha infinitat de coses fantàstiques a la feina que faig. Són moltes, però una és poder compartir el dia a dia amb els que estan a l’altra banda. Jo toco el tambor i altres han decidit que em volen escoltar. I una altra és aprendre tant de la gent de la família, dels col·laboradors que s’han afegit al projecte i alguns des de fa un munt de temps. La meva amiga Pilar Zúñiga és una sàvia encara que ella no ho sap, ni ho admetrà mai de la vida, ni sota tortura. La imagino llegint aquestes línies i posant-se vermella a ritme allegro vivace. Té la gran habilitat de descobrir-te nous mons i ho fa sempre amb un somriure, cosa que és d’agrair de forma infinita. És d’aquella gent amb la qual t’agrada passar una estona de conversa, en antena o fora i parlant del que sigui. Aquesta temporada va dedicar un dels capítols del seu espai Xarxes a un tema que em va fer pensar molt i durant molt de temps. Va explicar què és l’anomenada síndrome FOMO, que és l’acrònim en anglès de Fear of missing out, la por a no estar al dia, a perdre’s alguna cosa. Una distorsió del que vivim (patim?) avui en dia amb la megaconnexió intergalàctica que tenim amb tot, amb l’actualitat, amb la falsa actualitat, amb el que cal, amb el que no cal, etcètera. Amb l’estri del dimoni que tots portem ara a sobre i que en diem telèfon o smartphone per posar-li nom. Tendim a pensar que quan algú ens explica que alguna cosa no és bona, això no va mai amb nosaltres. Els rars són els altres. Doncs jo no tinc més remei que admetre que una mica FOMO sí que ho soc. O una mica molt. Allò que diuen que és tan bo de desconnectar els dies de festa i les vacances, doncs em costa moltíssim. Sovint no me’n surto. Molt sovint. Sempre penso que pot haver-hi algú que em demani alguna cosa, algun aclariment, i he de saber, he de poder, donar resposta. I sé que no faig bé. Gens. Bé, almenys és un primer pas. Espero. Petons PilarZ.

tracking