Les necessitats i les virtuts

Podem parlar, com hem fet sempre, d’una rentrée política d’aquí a una setmana exactament? El 8 de setembre ha significat, fins ara, un punt d’inflexió. Un abans i un després. Però enguany, la veritat, és que no ho veig tan evident. La proximitat de les eleccions legislatives, la feina incipient del govern de coalició, amb els primers marrons i les lògiques incerteses que suposa, i el run-run, parroquialment parlant, per les futures comunals, han fet que l’estiu s’hagi consumit sense l’stop-and-go que ha estat el Dia de Meritxell. A més, darrerament, hem viscut el tradicional canvi de cicle amb temes de volada i, sobretot, amb fets de molta actualitat. En cito dos només, que encara belluguen. Un, el de les eventuals responsabilitats que es derivarien de l’esllavissada a la CG-1 i, el segon, com segur que suposeu, el de la situació d’alguns treballadors públics amb “feines” extres. Un cop posat davant de l’ordinador, i amb aquest plantejament present, m’ha vingut al cap la frase: “Fer de la necessitat, virtut.” És una molt bona expressió i que, a més, genera quantitat d’imatges mentals en què poder encabir-la. Tots en tenim més d’una. Normalment, té un contingut essencialment positiu, com a salvavides. En d’altres, però, no hi ha manera de trobar-li aquesta deriva. Sobretot perquè no caldria. Si la prevenció, l’anticipació, el seny i el sentit comú fossin la norma, en privats i públics, en el nostre-seu dia a dia, potser no caldria demanar responsabilitats davant una esllavissada que podria haver estat de conseqüències molt greus. De la mateixa manera, una llei actualitzada al present i sense pecats de còpia i enganxa no faria que alts funcionaris, mestres o policies, incomplissin, suposadament, una llei per ser àrbitres, entrenadors o jugadors de futbol, un fet que derivarà en un futur immediat a un canvi a la llei. I és que no sempre està bé fer de la necessitat virtut. De vegades no caldria.