Recordatoris de fragilitat

En menys de sis mesos, enguany, hem tingut tallats els accessos als països veïns degut als corriments de terres. No es tracta de res que no sigui dins de l’ordre previsible del que pugui passar vista l’orografia de casa nostra. Cosa diferent és quines n’hagin estat les causes que ho hagin originat. De totes maneres, no deixa de ser un recordatori força il·lustratiu de la nostra fragilitat.

De res serveix cercar responsabilitats, però no deixa de ser una llàstima que una iniciativa com la llençada conjuntament, a finals dels anys vuitanta, pels comuns de Canillo, Encamp, Ordino i La Massana, d’obrir un eix transversal entre la Cerdanya i el Pallars, a través d’Andorra, no acabés rebent el suport ni de les tres parròquies més meridionals ni del Govern. El traçat, que hauria estat possible en aquells moments, és de difícil pensar a hores d’ara.

Quelcom semblant va passar, en el moment de planejar el túnel d’Envalira, amb la proposta del Comú d’Encamp de començar per obrir una carretera coberta pel peu del Maià i la Solana, costat esquerre del riu Arieja, fins a l’Hospitalet: era l’opció que millor evitaria el repetit aïllament del Pas de la Casa durant l’hivern, conseqüència de les allaus al Puymorens.

En ambdós casos, per més que es va voler posar èmfasi en l’alt cost, l’element clau que va motivar el ni mirar-s’ho va ser evitar la “construcció d’un nou Pas de la Casa”, a Montmalús, a la Solana o on fos: estranya noció d’interés nacional!

Des de l’entrada d’Andorra al Consell d’Europa, l’Estat pot ser membre del Banc de Desenvolupament depenent d’aquest organisme. L’interès n’és, al meu entendre, que permet obteneir préstecs a gairebé interès zero per a una sèrie d’infraestructures d’estat, entre les quals figuren, entre altres, les indispensables en cas de catàstrofe natural.

Cal esperar que no sigui per una espècie d’interès nacional semblant -ben lluny del general- que Andorra no hi ha adherit mai?