Exclusivitat professional

S’ha reobert el debat sobre les dobles feines dels funcionaris, tema que no va quedar ben tancat en la recent modificació de la Llei de Funció Pública. I quan un assumpte no està del tot resolt tornen a sortir dubtes o polèmiques en circumstàncies en què es qüestionen els funcionaris quan en realitat s’hauria de qüestionar la llei.

No he acabat d’entendre mai l’exclusivitat professional que es demana als funcionaris. Els treballadors, per norma general, treballem per viure i no vivim per treballar. La voluntat de realitzar altres activitats sol respondre a alguna necessitat econòmica o a una motivació personal, que molt probablement no té relació amb la feina exercida a l’administració. Si l’exclusivitat pretén garantir el rendiment del funcionari, cal recordar que existeixen mecanismes per vetllar per la qualitat de la feina, sense entrar en prohibicions del que es pugui fer fora de l’horari laboral. Puc entendre que l’administració vulgui evitar l’intrusisme en algunes professions, possibles conflictes amb el treball realitzat a l’administració o preservar l’oferta del mercat laboral; però, de ben segur que es poden trobar altres mecanismes per evitar-ho.

La nova llei inclou alguns supòsits que permeten l’exercici d’una altra activitat –sempre amb prèvia autorització–. Un exemple són els funcionaris que perceben una remuneració per sota del 120% del salari mínim. Aquesta barrera no consent als treballadors que cobren poc més dels 1.200 euros i amb dificultats per arribar a final de mes realitzar una altra activitat que els permeti augmentar els ingressos. Una altra circumstància que preveu la llei són “els casos concrets” autoritzats per Govern mitjançant decret. El mateix denominatiu de “casos concrets” ja denota unes discrecionalitats i unes diferències que de ben segur són difícils de justificar i argumentar als ulls de tots els funcionaris. Aquest debat està ben lluny d’estar tancat.