L'oblit del Coprincipat

Se’m fa estrany imaginar-me una Andorra com un poble més del Regne d’Espanya tal com hauria passat si aquell 6 de febrer del 1939 les tropes franquistes que van ser aturades a la frontera del riu Runer haguessin complert el seu objectiu. O bé mirant més enrere, a principi del segle XX, quan França i Espanya tractaven aquest petit país com un protectorat més, sense oblidar que tant un com l’altre havien fet diversos intents per annexar-nos, però l’actitud paternalista dels dos feia que quan un actuava l’altre defensés i viceversa.

És difícil avui dia fer entendre la importància del Coprincipat sense mirar enrere. Més difícil és fer que les noves generacions sentin com a pròpia una institució que fora dels àmbits purament polítics té poca visibilitat o impacte directe en la vida dels ciutadans.

Encara és més complicat intentar defensar figures provinents de l’Església en uns temps en què es demostra la mala praxi d’alguns dels seus integrants.

Però soc conscient que, tot i la dificultat que implica defensar una institució parcialment oblidada, és obligatori que qualsevol que s’estimi Andor­ra, com a mínim, procuri explicar el que el Coprincipat ens ha donat.

Dos dels tres sistemes educatius gratuïts del Principat se sostenen tan sols pel fil del Coprincipat. Les relacions internacionals i els convenis bilaterals no haurien estat el mateix sense l’acompanyament continu d’una gran nació com França, reconeguda arreu. La sortida de les llistes de paradisos fiscals hauria estat quasi utòpica sense el suport institucional de l’Elisi.

Són coses que no es veuen, però hi són. Hem de trobar la fórmula perquè les noves generacions coneguin el nostre passat perquè entenguin el nostre present. I som sobirans si creiem que hem de modificar les nostres institucions, però no oblidem mai el que podem perdre si no pensem bé quin camí volem prendre.