El país que no volem

Aquest és el país que volem? Un país que no pot i no vol treballar per la seva gent, un país on els interessos privats passin per davant de l’interès públic, un país on els seus avis hagin de marxar sota la impossibilitat de poder pagar els preus dels lloguers que se’ls imposen, que amb les misèries de pensions no poden tenir la mínima esperança d’arribar a final de mes, on els joves no poden emancipar-se amb uns salaris inadaptats al nivell de vida existent. Un país on poder comprar o llogar una habitatge digne es converteix en una quimera, on si tens la desgràcia de caure malalt se’t considera gairebé com un delinqüent i ets mereixedor d’una condemna sota arrest domiciliari de nou a una del migdia i de tres a cinc, totalment vergonyós. Amb unes polítiques que avalen l’avortament sempre que es faci fora de les nostres fronteres. Un país on el sou mínim és de 1.000 euros, el mitjà de 1.900 euros i la majoria dels pisos de nova construcció superen els 300.000 euros (d’alt estànding, és a dir, amb parquet). Quina família del país podrà comprar aquests pisos, i als que els comprin, a quin preu els llogaran, on són els pisos de protecció oficial pensats per a la gent del país, de veritat volem vendre tots els pisos de les torres d’Escaldes i els de davant de la nova Batllia als especuladors i fons voltors estrangers, sense pensar en les famílies de treballadors que han fet pujar aquest país, aquesta és l’Andor­ra que volem? Això és l’únic que sabem fer, aquesta és l’Andorra sostenible, sostenible per a qui, per als especuladors, per a tots aquells que venen a aprofitar-se del país en detriment de la gent de casa. Cal que tots plegats fem una reflexió, començant per la nostra classe política, per saber quina Andorra volem. És l’hora que la política estigui al servei del poble i no el poble al servei del polític. Si no som capaços de revertir la situació Andorra està perduda i no ens servirà de res el virtus unita fortior.