El rec de les tifes

Gran amant de la muntanya, del trail running i del desnivell positiu, feia mesos que no anava a córrer en pla. Fa uns dies, però, em vaig plantejar fer un recorregut més metropolità i vaig decidir donar la volta a les dues parròquies centrals utilitzant un itinerari que, tot i ser força urbà, permet gaudir de la natura i de bones vistes. Després d’haver aparcat el cotxe, vaig seguir l’anomenat rec del solà fins arribar als senyals de prohibició que impedeixen el pas dels runners ja que, segons el comú d’Andorra la Vella, hi ha perill a causa de la caiguda de pedres (aquesta interdicció, però, ja fa varis mesos que existeix i em demano si hi ha realment la voluntat de solucionar el problema). En aquest tros de recorregut vaig haver d’esquivar alguns excrements de gossos però res en comparació al que m’esperava a l’altre costat. Així doncs, després de creuar la vall, vaig accedir al rec de l’obac a l’altura dels Serradells i el vaig seguir fins a la rotonda del Quilòmetre zero, a Escaldes. I durant la desena de minuts que va durar la cursa no vaig parar de saltar d’un costat a l’altre per tal de no trepitjar les tifes escampades al terra. I no exagero, n’hi havia moltes. Em demano per què serveixen les ordenances comunals que estableixen l’obligació dels propietaris de recollir les defecacions dels animals, o les multes que es preveuen en cas de no complir aquest deure, i em plantejo si calia fer campanyes de divulgació (que tenen totes cert cost econòmic) quan no es posen en funcionament mitjans de control (com podria ser un guàrdia urbà que es passegi en moments puntuals pel rec, per exemple). Tenint en compte l’estat del camí (i no parlo dels carrers de les zones més urbanes), resulta claríssim que el problema se situa en un doble nivell, el de l’incivisme dels propietaris d’animals domèstics i el de les autoritats comunals, incapaces de buscar solucions eficaces.