L'espectacle de la democràcia

Necessitem la cinquena part d’un segon per enamorar-nos. En aquest lapse de temps, dotze àrees del cervell treballen de forma conjunta, algunes de tan primitives com el cervell reptilià, que activa mecanismes de recompensa immediats a estímuls que ens agraden, i d’altres més complexes, com les que fan possible interpretar una metàfora. De forma similar, al supermercat, també l’instintiu cervell reptilià decideix si a la cistella hi posem una bossa de patates o quatre iogurts desnatats. La branca de la neurociència que estudia els motius pels quals les decisions de compra es determinen de forma subconscient és el neuromàrqueting. En política, també simpatitzem amb un candidat en mil·lèsimes de segon. D’estudiar aquest fet se n’encarrega la neuropolítica, que analitza els individus en clau de potencials governats i modela els potencials governants per seduir-los.

La neuropolítica ha dramatitzat la gestió pública i ha convertit els polítics en actors, els assessors en guionistes i els votants en espectadors amb dret a vot. D’aquesta manera de fer ja n’advertia la sèrie House of cards, en la qual un fictici i maquiavèl·lic 46è president dels Estats Units, Frank Underwood, sacsejava l’audiència amb sentències com “la democràcia està sobrevalorada”. És així, i amb una mica d’anglès, que es pot entendre el plot twist, el gir inesperat de la trama, de l’impeachment, la impugnació criminal que permet al senat americà jutjar el seu president, derivat de l’acusació d’un whistle-blower, el funcionari que fa pública una traïció. El més curiós és que Volodímir Zelenski, el president d’Ucraïna a qui Trump volia convèncer perquè investigués el seu oponent polític, abans de dedicar-se a la política era actor i guionista. Potser sí que, com sentenciava Underwood, “la política ja no és només teatre, és la indústria de l’espectacle”. Tanmateix, no trobo la més mínima semblança entre Donald Trump i Brad Pitt.