Les set claus
Paciència i coherència
La coherència no és la mare de la ciència. No. No ho és, perquè diuen que ho és la paciència. He trobat una definició de coherència que és molt descriptiva. Se li diu a l’actitud conseqüent d’una persona en relació amb una postura assumida anteriorment. En aquest sentit, quan es diu que algú és coherent, és perquè es verifica que hi ha correspondència entre la seva forma de pensar i de conduir-se. Però ser coherent no és una qualitat que trobem gaire estesa en el tarannà de la fauna humana. De forma habitual, tot i que hauria de ser normal fer-ho o si més no intentar-ho, actuem sense tenir en compte criteris de coherència. I quan encarem una cita electoral, els que articulen propostes davant la ciutadania, sobretot ells, tendeixen a oblidar-se de moltes coses, especialment de ser coherents. Però també els hi caldria als opinants de part. Com es pot entendre, si no, que ara es critiquin certs pactes poc ortodoxos de cara a les comunals, quan només fa uns mesos se’n justificaven altres de mena similar a les generals? O girem la truita, que n’hi ha per a tothom. Com pot ser que si fa poc temps es criticaven algunes propostes electorals, ara els mateixos formulin convenis de tall similar? Potser una conclusió que podríem treure, per tal que el vent ens bufi sempre a favor, és que si no som coherents, com a mínim cal que siguem pacients i que tinguem clar que un cop superat el 15 de desembre, que el tenim a tocar, no caldrà preocupar-se de pactes curiosos fins d’aquí a uns tres anys i mig, si tot va normal. Algú podrà dir que la ideologia està passada de moda o que a les comunals no es fa política, sinó només gestió. La veritat, però, és que de política se’n fa arreu. Al Consell, a Govern i a les cases comunes. Les decisions sobre la confecció d’un pressupost públic, de l’àmbit que sigui, amb prioritats i renúncies en forma de partides econòmiques, és la manera més evident de fer política.