Cotxes elèctrics purs

Ara farà poc més de dos anys vaig apostar per un vehicle el cent per cent elèctric, ja que volia aportar la meva contribució al planeta tot fent estalvis substancials (em desplaço diàriament i de manera sovintejada per Andorra). Cal dir que he assolit plenament el segon objectiu, tenint en compte que el meu cotxe em costa mensualment de 10 a 15 euros (quan amb un cotxe dièsel havia arribat a pagar més de 200 euros de carburant a final de mes) i el manteniment és gairebé nul. Pel que fa al primer objectiu, les coses no són tan clares, ja que hi ha cada vegada més detractors d’aquest tipus de mitjà de transport, que argumenten que contaminen més que els altres vehicles (més concretament, al·leguen que produeixen més diòxid de carboni si se sumen els produïts per les bateries i els generats per la producció d’electricitat necessària per fer-les funcionar). Però el meu escrit d’avui no vol en cap cas defensar els cotxes elèctrics, sinó posar en relleu els problemes que tenen els seus propietaris per recarregar-los a la via pública. En efecte, cada vegada hi ha més vehicles d’aquest tipus però els punts de càrrega no augmenten (i m’atreveixo fins i tot a dir que disminueixen, si tenim en compte que des de fa alguns mesos alguns no funcionen o es troben fora servei durant llargs períodes de temps). Això, sumat al fet que els punts de càrrega tenen una limitació de dues hores i que aquesta és la mateixa per als vehicles híbrids que per als elèctrics purs (quan les bateries dels primers es carreguen sovint en poc menys de 45 minuts), que en algunes parròquies cal pagar, a més, l’aparcament per poder accedir-hi i que les targetes que permeten activar-los no funcionen cor­rectament en funció de la par­ròquia on s’hagin contractat i aquella on es vulgui carregar, fa que sigui sovint difícil carregar el cotxe elèctric. En conclusió, si es vol promocionar aquest mitjà de transport caldrà invertir-hi més recursos.