Ja veurem...

Un granger tenia un sol cavall. Un dia de llamps i trons es va escapar. Els seus veïns li van dir: “Ho sento moltíssim. Quina mala sort, has d’estar molt disgustat.” L’home simplement va respondre: “Ja veurem.” Uns dies més tard, el cavall va tornar al costat d’uns altres 20 cavalls salvatges que el seguien. L’home i el seu fill els van ficar tots a l’estable. Els seus veïns van dir: “Enhorabona! Quina bona notícia. Has d’estar molt feliç!” L’home simplement va respondre: “Ja veurem.” Un dels cavalls salvatges li va donar una coça a l’únic fill de l’home i li va trencar les dues cames. Els seus veïns van dir,: “Ho sento moltíssim. Quina mala sort. Has d’estar molt disgustat.” L’home simplement va respondre: “Ja veurem.” El país va entrar en guerra, i tots els adults capaços van ser reclutats per combatre al front. La guerra va ser terrible i la majoria de joves van morir, però el fill del granger va seguir amb vida perquè com que tenia les cames trencades no va poder ser reclutat. Els seus veïns van dir: “Enhorabona! Quina bona notícia. Has d’estar encantat!” L’home simplement va respondre: “Ja veurem.”

Com bé diu la cançó, “la vida te da sorpresas”. Gairebé res és previsible, i allò que ho és, algun cop, gairebé per art de màgia, canvia de signe. Solem programar la vida en petits o en grans espais de temps. Escrivim el guió, comencem la funció i, gairebé sense saber com ni qui, ens modifiquen la representació. Tots cerquem l’èxit i la plena satisfacció personal. I cadascú ho fa per un camí diferent. Però en tots els camins, escullis el que escullis, trobem les fatídiques pedres. El que és curiós és que quan podem finalitzar el trajecte i l’èxit arriba, atribuïm aquest èxit a la nostra pròpia competència. I quan una pedra ens fa ensopegar, ho atribuïm a la mala sort. I sovint pensem que els nostres contrincants triomfen per casualitat i perden per la seva ineptitud.

Ho deixo aquí i t’invito a reflexionar-hi.