La solitud parlamentària

Quan et sents infravalorat, quan la teva presència és testimonial, quan has tingut la oportunitat de governar en coalició i, amb o sense raó, no ho has acceptat, quan es passa l’arròs i perds l’últim tren, quan t’adones que l’aritmètica parlamentària et col·loca en un rol de mera comparsa, en l’activitat frenètica i en cadascuna de les votacions al Consell General, es reuneixen tots els ingredients per patir una crisi aguda de solitud parlamentària. El seny de la raó analítica que es pressuposa i que et caracteritza queda contaminat per la passió i la figuració, perquè també ets humà i ets emotiu. Cerques i t’aferres a la primera crossa enverinada que t’abalancen de forma interessada, des de la bancada més progre del Parlament. Tu que ets de centre – dreta, però molt a la dreta, t’apuntes a un intercanvi de cromos de proposicions de llei, un idil·li tècnicament anomenat transacció, i entres en una complicitat teatral i embriagadora, de l’alçada d’un campanar, amb els companys de l’oposició de l’esquerra més dura de l’hemicicle. En el bell mig d’aquesta voràgine, com el que no veu la cosa i sense miraments, t’adhereixes a votar la confiscació i usurpació dels fons de jubilació de la CASS per a destinar-los a una aventura immobiliària amb rerefons social, tot sigui dit, però poc treballada i sobretot molt arriscada, amb marca, segell i pedigrí del Partit socialdemòcrata. Sabies, però, que tot quedaria en un foc d’encenalls, coneixedor que no prosperaria el projecte per raons numèriques òbvies. La teva intenció era única i exclusivament exposar-te a l’aparador amb tota la visibilitat, marcar paquet i no quedar en l’oblit. Aquests tipus d’accions anomenades col·loquialment “un brindis al sol”, fan que un grup polític que presumia i practicava com a paladí de la coherència, l’està perdent pel camí, convertint-se gradualment i perillosament, en un satèl·lit d’un partit polític gran.