El procés d'adaptació

Tot canvi a la vida requereix un procés d’adaptació. I venir a viure i treballar al Principat d’Andorra no n’és pas una excepció. Malgrat haver-hi poc més de cent quilòmetres de distància, compartir idioma i part dels costums, Catalunya i Andorra estan als antípodes en moltes coses.

Els pobles es diuen parròquies, els ajuntaments es passen a dir comuns, els jutges s’anomenen batlles, surts d’un rei imposat per una dictadura cap a un Coprincipat entre un càrrec polític i un altre d’episcopal... El que deia, un canvi de xip radical.

Més enllà d’això, la relació amb l’administració és força diferent. Per dir-ho d’una manera fina i suau, a Espanya cal que et passis tot el matí en una sala d’espera per fer una gestió, que, prèviament, has hagut de sol·licitar a través d’una cita prèvia per un web; dit sigui de pas, un web que acostuma a fallar més que una escopeta de fira. En canvi, aquí, al Principat d’Andorra, si vens amb un contracte de feina, en menys d’una setmana tens tots els tràmits fets i et faciliten la targeta de residència i treball; també aprens el que és la CASS i el SAAS.

La cerca de pis ja és una altra quimera. Crec que en pocs llocs del món els habitatges van tan sol·licitats com a les parròquies centrals. I no perquè siguin barats, perquè és ben sabut que els lloguers a Andorra estan en ple procés inflacionista i cada dia que passa són més cars. No obstant això, els pisos volen. Cada cop que en trobes un que t’agrada als webs, si fa més de deu hores que està publicat, te’n pots acomiadar perquè quan hi truquis ja estarà llogat. Per tant, es pot afirmar sense por a equivocar-se que trobar un pis bo, bonic i barat és una quimera pràcticament impossible. I qui el troba no el deixarà perdre pas.

Pisos a part, és just dir que tothom t’ajuda. Suposo que perquè els que ja hi viuen i hi han passat ja saben que tota nova etapa requereix un procés d’adaptació.