Casaments desconcertants

Fa poc més d’una setmana els diferents partits polítics van presentar llistes amb els seus candidats per a les eleccions del 15 de desembre. Alguns es van presentar amb les sigles pròpies, d’altres van decidir unir-se per fer caure l’enemic mitjançant casaments que es poden qualificar com a desconcertants, i d’altres, finalment, van decidir disfressar-se sota la denominació de plataformes. Entenc que el nostre sistema electoral mostra mancances i necessitaria ser modificat, ja que el nombre de càr­recs electes resultant de les eleccions no correspon al percentatge de vots obtinguts per cada partit (i no són els exemples que manquen, tant pel que fa a eleccions generals com a parroquials), però em costa acceptar que per esquivar aquest problema es puguin generar aliances o moviments difícils d’entendre. No dono gaire importància als tradicionals trànsfugues que afloren abans de cada procés electoral per causes diferents (enuig amb els companys o la direcció que pren el partit, decepció per no tenir un lloc elegible a la llista, acceptació de propostes més interessants de la concur­rència, etcètera), ja que sempre han existit i sempre existiran, però sí que em preocupen els moviments polítics estranys o antinaturals que s’estan donant o s’han donat en els processos electorals de l’abril i del desembre. En efecte, aquesta tendència, iniciada fa pocs mesos pels socialdemòcrates i els liberals, s’ha intensificat per a les eleccions que tindran lloc el mes vinent, i té com a principal objectiu (a part de marejar l’electorat) intentar fer caure l’adversari. I aquestes aliances, que poden ser diferents segons les parròquies (entre els nombrosos exemples que trobem tenim el cas d’SDP, que a la capital s’alia amb Liberals i DA per enfrontar-se al PS quan en altres parròquies fa pactes amb partits diferents o es posiciona dins de plataformes de nova creació), no proporcionen una imatge coherent de la política andorrana.