Jo confesso i sense retrets

D’entre el munt de coses que envolten els processos electorals m’agradaria dir que el que més m’empipa són les demagògiques crides a prietas las filas o aquelles que s’expressen amb el fet tan carrincló d’“el que es mogui no surt a la foto”. Què vull dir amb això? Que envejo la gent que assegura que no s’ha mogut ni una coma en el seu pensament des de fa temps. De la seva filosofia de vida, civil, política, personal, emocional, etc. Aquells que es manifesten de forma pública i sense cap mena de vergonya dient que són exactament els mateixos que eren quan eren joves. Això només ho podem dir els que ja no ho som, de joves, ja que tenim una certa perspectiva (malauradament, si em permeteu). Ni un mil·límetre, diuen, m’he mogut. I per què ho dic? Perquè em toquen molt el flabiol aquells que bombardegen els que tenim la gosadia de dir que ara no pensem igual que fa uns anys. I jo confesso, i sense cap mena de retrets, a res ni a ningú, que no penso igual que abans. Ni de bon tros. Sempre he mantingut, i ho he fet de forma pública, que com a éssers humans evolucionem, en tots els aspectes. Sembla lògic, no? En el meu cas, el punt d’inflexió progressiu, ponderat, lent... va ser a partir del moment en què vaig tenir un fill. No sé si sóc una rara avis. Entenc perfectament que en altres casos hi pugui haver altres moments de disrupció, però en el meu, el fet de ser pare em va generar un escenari diferent del que tenia fins al moment. I això va comportar un lent viratge cap a altres maneres de veure la vida. Millors? Pitjors? No, diferents. Respecto tothom. La gent que em coneix ho sap, però això no vol dir que comparteixi, sense més, a aquells que neguen la major. Jo “sempre” he pensat igual. A mi no em mouen. Doncs jo no, i no em fa res de dir-ho. No em sento ni més ni menys íntegre. Em sento jo. I per molts anys. I això vull. La resta no ho poden dir. Perquè no són jo. Són ells. I per molts anys.