Quanta raó tens, amic...

Fa uns mesos, en aquest mateix espai, vaig expressar amb dolor sincer el desencís que sentia amb el que considerava que havia estat, i encara és, malauradament, una immensa oportunitat perduda, malbaratada i llançada per la claveguera de forma gratuïta. A poc a poc, lentament, com es van articulant les coses que no tenen remei. Parlo de la possibilitat que ens donen (rectifico, donaven) les xarxes socials de poder confrontar opinions, de posar-nos davant de qui que no pensa com nosaltres i que té ganes d’explicar-ne els motius. De Debatre, sí, dit amb una de majúscula. Des del respecte i, alhora, la discrepància tolerant. Des de vessants molt allunyades, però amb orgull de dir que poden i saben escoltar a qui no pensa com jo. Encara hi ha, cal dir-ho, qui ha sabut aprofitar aquesta possibilitat. Però com a usuari semiprofessional que sóc de les xarxes, amb el cor a la mà, penso que són la minoria, però una minoria molt minoritària. Que mereix tot el respecte i més, i l’admiració més sincera, però una minoria microscòpica, si em permeteu. I em dol., Em dol moltíssim. Perquè molts teníem una gran esperança que aquest fòrum obert i lliure que són les XXSS ho fossin per això, per fer xarxa entre la societat des de la llibertat. I no. Quanta raó tens, amic, quan dius que això ha passat a ser una capsa farcida d’odi, una brutal capsa d’odi, literalment, oi, Fernando? I perdoneu que digui també públicament que això no és una rebequeria, ni una catarsi després d’una mala setmana. Cert que hi ha hagut una gota que ha fet vessar el got, però aquest convenciment no és d’ara. Aquests darrers dies he comprovat que qui més reclama espais per parlar, menys, accepta que el qui discrepa parli. Qui més vol que el respectin per ser com és, menys admet que altres expressin una posició diferent. És paradoxal reclamar la llibertat de poder mostrar com som i no admetre que altres pensin d’una altra manera.