Un Nadal molt diferent

El Nadal és a tocar, sense adornar-nos ja tenim les festes més familiars de l’any aquí, tothom amb preparatius i interminables llistes amb menús varis i regals per no fer tard a l’hora d’escollir el més adequat tant per a la persona a qui va destinat com per a la butxaca que ha de pagar. Però jo en el meu article d’avui us vull deixar una petita història d’un Nadal molt diferent que em va tocar viure fa 23 anys, quan una lesió medul·lar em va trencar el futur de vida i em va deixar de sobte estirada en un llit sense poder moure res amb una tetraplègia incompleta i les il·lusions i els somnis de la meva vida, com el de ser mare, truncats sense esperança i amb la incertesa de no saber què seria del meu cos i de la meva vida a patir d’aquell moment. El meu marit i la meva família es van posar d’acord per no explicar-me tota la realitat del que estava passant. Segons em va explicar un psiquiatre dos anys després, quan el nostre cervell no està preparat per afrontar un trauma a causa d’alguna lesió ho deixa aparcat en un lloc de la nostra ment fins que és capaç de fer front al problema, i jo creia tot el que em deien cada vegada que podien entrar per torns a l’UCI i els demanava quan començaria a bellugar el cos, quan podria menjar sòlid, quan, quan, quan? La resposta sempre era la mateixa: això ha de passar i tu caminaràs i faràs tot el que feies abans i aviat seràs a casa. Qui m’ho havia de dir que m’hi passaria dos mesos, estirada en aquell llit, i sis mesos en un centre de rehabilitació fora d’Andor­ra fins que em van deixar tornar a casa. Aquells primers dies a l’UCI els recordo com si fos ahir, era Nadal i jo només desitjava tornar a casa per preparar el meu Nadal, fer les compres, els regals, posar la casa a punt per gaudir de les festes. Vaig haver d’aprendre moltes lliçons de vida durant aquells vuit mesos que vaig estar fora d’Andorra i encara ara n’estic aprenent.