La carta als Reis d'Orient

A mesura que va acostant-se el canvi d’any, ja sigui perquè la publicitat, element indissociable de la nostra societat emmalaltidament consumista, ens ha formatat tant o perquè, senzillament, algun record sorgit de la infància emergeix, qui més qui menys –tot i no dir-ho obertament– espera rebre un present, per minúscul que sigui: és una manera de saber que algú ha recordat que existies. Per més que ja havia fet cagar el tió, que et donava el que ell volia i havia après que quan cagava carbó de sucre volia dir que ja no calia donar cap més cop de bastó que només hi hauria carbó, i cada vegada més negre, tot just capaç de dibuixar les primeres lletres, la mà guiada per la de la mare, vaig escriure la meva primera carta als Reis d’Orient, que eren tres: el Blanc, el Ros i el Negre. Indissociables! Més tard, van aparèixer les visites del Pare Nool; encara més tard, vaig assabentar-me que en d’altres contrades, els infants rebien regals per sant Nicolau... i també vaig anar sabent que en molts indrets del nostre planeta, la gran majoria ni rebien regals ni sempre tenien què menjar ni aixopluc on dormir... Sempre costa admetre que, en definitiva, ets un privilegiat. Per regla general, així que ho has entès, de manera gairebé automàtica –autèntic reflex condicionat– te n’oblides i et limites a mirar-te el melic, procurant no sortir del teu entorn immediat. Sense pretendre oblidar-me del que hi ha més enllà, permetin-me, avui –sense massa il·lusions–, escriure la meva carta als Reis, al Pare Noel o a sant Nicolau –no se sap mai!–. Acabem d’estrenar legislatura i de renovar els comuns. La meva demanda és senzilla. No costa cap diner, fins i tot, el contrari. Demano només mirar de recuperar un pèl de sentit comú en la cosa pública; alleugerir la BURROCRÀCIA que estem creant. Perquè l’Estat sigui: és indispensable un mínim d’administració. L’encès, però, l’ofega, l’asfixia. Demano només el mínim indispensable.