El trànsit cap al “no” res

Com és sabut el moment present és un trànsit en continu moviment que ens porta cap a esdeveniments futurs, i tot el que fem i està succeint ara tindrà una certa determinació en com serà el nostre futur. Evidentment res es pot determinar des de l’ara perquè passi tal com nosaltres voldríem o planifiquem, no obstant sí que les accions presents dibuixaran o faran deliniació de com seran els trets generals d’uns esdeveniments que encara estan per esdevenir. En la nostra societat andorrana i en la nostra acció pública tinc una estranya sensació, com si un sac de ciment ens caigués a sobre, sorpresivament, i mirem cap al cel a veure qui és el maldestre que no sap fer bé la seva feina. Hi ha temes com el de la vivenda i la branca de jubilació de la CASS que es deixen adormir com si fent això ens agafés una somnolència a tots plegats i així deixar-los arraconats fins que es desperti algú d’aquest núvol somnolent i faci un crit a l’alba. No entenc el que ocorre, i tampoc pretenc una planificació com si fos reminiscència de l’economia Estalinista, només un cert avançament a certs problemes que es veuen, indefugiblement, que aniran a pitjor, com es diu popularment, “ esperem a veure-les venir”…, jo em preguntaria: i per què actuem d’aquesta manera? No deu ser que simplement fem nom a la frase feta: “fer-se l’andorrà”? No dic que fer-se l’andorrà no sigui adient en algunes ocasions però quan parlem de com anar millorant l’existència de molts de nosaltres, caldria no fer ús d’aquesta frase feta i pernoctar amb altres actituds que fossin més proactives amb una gestió prematura dels problemes que tenallen la nostra societat, i és aquí quan entra un valor que trobo a faltar quan es tracta d’afrontar les situacions poc amables, i és la valentia. Fem el que fem i siguem on siguem, aquest valor és essencial per prendre decisions i accions que permetin el canvi d’una situació determinada per un suposat bé o benefici comú.