Moralitzadors

La funció bàsica del periodisme i del comunicador és molt simple: explicar el que passa. Per executar aquesta acció tan didàctica, cal dominar l’esperit de síntesi, resumint el tot amb quatre idees fonamentals. Sovint, el mitjà que està informant deriva vers l’opinió, amb què cerca construir una complicitat amb el públic. Aleshores pot succeir que el comunicador s’esplaï, fent propaganda o directament manipulant la informació. Seria ideal donar la notícia tal com raja, sense costures, i quan anem al detall i al debat, diferenciar clarament el que és informació del que és opinió. Això no treu que es pot conservar una línia editorial amb la ideologia ben diàfana i treballada, en funció de la orientació política i social practicada. Penso que aquestes bases que he assentat modestament poden ser imputables als mitjans professionals i també, però, als comunicadors aficionats que disserten, intercanviant postulats a les xarxes socials. Quan hi ha tensions, per exemple en èpoques electorals, es vomiten a internet grans despropòsits i observem un nivell moralitzador insuportable. La militància intolerant absorbeix passionalment el caldo de la raó absoluta, i cal ser molt valent o bé desinhibit per entrar en debats absolutoris, on el bo i el dolent ja estan marcats de sortida. El recent debat d’investidura a les Corts espanyoles, on certament confesso que el to i les formes van ser desafortunadament discutibles, van donar molt a dir en aquest sentit, i van omplir de continguts les xarxes farcides. Quan es desautoritza arbitràriament la simple presència d’un grup de l’arc parlamentari, sigui el que sigui, que no s’emmotlla amb els nostres cànons i pensaments morals i polítics, hi ha un problema... Els guardians de la moralitat han d’admetre que tots els diputats, tots, són escollits per sufragi. I d’això se’n diu democràcia. Ja ho deia i lamentava Voltaire al divuitè, en el seu Traîté sur la tolérance.