Lliçó per a un no-mitòman

Amb molt d’orgull he reconegut sempre que he tingut l’ocasió que una de les sorts dels que treballem del que jo mateix treballo és que, en primer lloc, a banda de tenir l’oportunitat de seguir l’actualitat des de la primera filera, des de la trinxera, podem compartir conversa, de tant en tant, amb gent que no forma part del nostre àmbit més pròxim. Persones que venen convidades a Andorra de forma ocasional. Gent, però, que tenen moltes coses a explicar i, alhora, que val molt la pena escoltar-les. Gent que té un focus al damunt que no és el que gestionem de forma habitual. Gràcies a The Embassy & Chef's Table, la iniciativa gastronòmica-transversal ubicada a l’avinguda Meritxell, i a l’arrencada del cicle Embassy Talks, he tingut aquesta setmana l’oportunitat de xerrar una estona en antena amb el David Trueba, un dels exemples més evidents de persona amb un espectre amplíssim d’inquietuds culturals. On l’ubiquem? És director de cinema, és guionista, escriptor, columnista...? En tots i en cap d’aquests rols de forma exclusiva, segons va reconèixer ell mateix. La curiositat per explorar vies diferents dins la comunicació és el tret amb el qual va explicar aquesta variada exposició al món comunicatiu. Un 10, la conversa amb David Trueba. I no sóc gens mitòman, us ho asseguro. Però és cert que una frase que em va dir al final de la xerrada, dimecres passat, no m’ha deixat indiferent. Tant és així que no me la trec del cap. Li vaig demanar pel seu evident, decidit i voluntari allunyament de les xarxes socials. Un fet poc habitual entre els creadors que volen i necessiten tribuna. Com a resposta em va dir una frase que em va repicant la closca des del minut zero. Va dir que era veritat, que no volia formar-ne part, i la raó més evident i fàcil d’entendre és que, davant qualsevol cosa compartida, sempre li ha interessat més la seva opinió personal, que no pas la de la gent en general. Amén, David.