Drons ni ètics ni estètics

Per regla general m’agrada més veure el got mig ple més que no pas mig buit; soc més optimista que pessimista. Això no significa deixar de banda els elements negatius que afloren davant de qualsevol situació, sinó afrontar-los per mirar de modificar-los, de redirigir-los en un sentit diferent. Tot i així, de vegades, costa molt no cedir al desencant; no reconèixer la desil·lusió que certs fets et provoquen; no sentir-te pessimista quan entreveus un autèntic fracàs. Quelcom així m’ha passat aquesta setmana i, per més que, en ser aquesta la primera entrega de l’any, m’havia proposat un text carregat de bons desigs -i ho faig-, no puc deixar de banda la tristor generada per un vídeo arribat via WhatsApp; que m’he obligat a veure sencer, però que he refusat de compartir. “Drons Kamikaze: l’arma intel·ligent del futur”. Es tracta d’una publicitat? En té tot l’aspecte. Sembla talment una joguina com la de qualsevol infant; va sense pilot i disposa dels mateixos ginys de qualsevol mòbil -reconeixement facial inclòs-. “Funciona amb intel·ligència artificial” i “carregat amb tres grams d’explosiu”. Les imatges que mostra són explícites: destrucció del cap d’un humanoide. Cito el text del punt culminant: “Se sol dir que les armes no maten, que és la gent qui mata. És mentida, a la gent, les emocions la vencen, desobeeixen les ordres, apunten més alt. Veiem com les armes prenen les decisions.” I llavors el vídeo continua ensenyant com “les armes” maten “els dolents”, amb “precisió quirúrgica”. “Amb 25 milions de dòlars n’hi ha prou per matar mitja ciutat, la meitat dolenta (...) només et cal dir quin aspecte té”. L’arma utilitza dades i “pots atacar una ideologia malvada just quan comença”. Ni ètica ni estètica. Em sona a un programa molt semblant al de Mein Kampf i tots coneixem quins va ser els lamentables resultats. És possible que siguem tan estúpits, els humans? Que, tan facilment, perdem la memòria?