HA! HA! HA!

Els catalanoparlants riem. Potser no som una identitat lingüística graciosa ni, com els anglesos, disposem d’una etiqueta de qualitat en relació amb el nostre sentit de l’humor. Això no vol dir, però, que no en tinguem. Només cal reprendre qualsevol conte de Monzó o recordar Joan Capri amb la bata blanca del Dr. Caparrós (“mare de Déu!”) per esvair qualsevol indici de dubte. Segons els teòrics, l’humor català té en el seu ADN la ironia i la particularitat que la persona que fa la broma s’hi inclou com a protagonista. És a dir, té el seu punt de partida en l’acceptació de defectes i limitacions. L’humor té moltes cares i una sola resposta: el riure. La setmana passada, per exemple, els amants de la llengua vàrem riure quan, en el judici contra la cúpula del cos dels Mossos d’Esquadra, el fiscal de l’Audiència Nacional va llegir una transcripció que confonia l’adverbi ja amb la interjecció castellana ja. En clau de llengua, aquest error de traducció és conseqüència d’un fals amic, un mot que formalment s’assembla molt a un altre però té un significat diferent. Ja, en català, indica una acció que ha esdevingut en un passat recent, mentre que, en castellà, indica riure o burla. El problema dels falsos amics és que canvien el significat del missatge: no és el mateix “ja tenim pistes” que “Ha! Tenim pistes”. En clau de psicoanàlisi, aquesta confusió es pot interpretar com un lapsus linguae, un error involuntari que, segons Sigmund Freud, artífex d’aquesta teoria, encobreix desitjos i tendències ocultes del parlant, sovint de caràcter sexual. Potser al fiscal li passa com a moltes dones i desitja en secret posar la mà a sobre de l’exmajor dels Mossos. En tot cas, si heu d’escriure el riure, l’onomatopeia que imita el so és ha! ha! ha! Per modificar-ne el to, es pot canviar la vocal: he, he, he! indica ironia; hi, hi, hi!, burla; ho, ho, ho! és una rialla exagerada i hu, hu, hu!, grollera.