Confiança i mentides

Hi ha situacions del dia a dia que connecten de forma casual amb reflexions que et fan rumiar. Segur que bona part de vosaltres heu seguit la polèmica amb el perfil d'una xarxa social fake, que volia semblar-ho, però no era, en cap cas, l'oficial d'una franquícia de Zara, i la nostra llengua. Sense voler aprofundir en el cas concret, ja denunciat on toca, això ens torna a posar damunt la taula el tema de la desinformació. Qüestió gravíssima, ja que esmicola des de fa temps la base de la confiança que ha d'existir entre els usuaris dels mitjans de comunicació, de la mena més diversa, i els qui ens dediquem a això d'explicar les coses que passen. Aquest fet ha coincidit amb la descoberta d'una reflexió en forma de frase vista voltant per internet que m'ha semblat prou interessant: "Mai confiïs en algú que et menteixi i mai menteixis a algú que confiï en tu." Lamento no poder signar-la. Més enllà de la buscada originalitat, totes dues afirmacions són impecables. La primera, com a advertiment cap a la gent de bona fe, i la segona, com a símbol de lleialtat. I és que fa molt de temps que el fonament de la confiança entre l'emissor i el receptor de la informació està en qüestió. I en bona part, el que accelera aquesta escletxa és la intencionalitat que hi ha darrere la desinformació. Ja n'hi havia abans de l'era digital i les xarxes, cal reconèixer-ho, però també que mai com ara havia fet diana en l'imaginari públic i amb dimensions gegantines. El que tocarà al sector del qual formo part, a banda d'incrementar els criteris de professionalitat, és arremangar-se, i com si toqués vestir-se de Don Pelai a Covadonga, començar la reconquesta de la confiança del públic. Hi ha un mal enemic al davant, ja que és molt poderós i obeeix sovint a raons que porten molts de zeros al taló. Però no ens podem permetre que es menteixi a qui tenia confiança i, alhora, hem de fer que retorni a qui l'ha perdut.