Amor romàntic

Imagineu-vos una senyora noble d’una cort del segle XII. És casada, però el seu matrimoni ha estat concertat. L’amor no és important, ho són les terres i els pactes entre senyors. La seva funció social l’ha convertit en la garant del dret successori: ha de tenir fills. I, és clar!, s’avorreix. Per sort, un cavaller, atret per la seva bellesa (és impensable que una senyora noble sigui lletja com un pecat!), li tira la canya (tot i que tractant-se de l’edat mitjana seria més apropiat dir que li tira l’espasa, l’escut o la bavera) i ho fa component-li cançons d’amor. Se li ofereix com a vassall i la tracta de midons, del llatí meu dominus, el meu senyor. Ara, com a senyora empoderada, decideix si accepta els seus serveis. No li posa fàcil i l’enamorat es juga la pell per demostrar que, a més de poeta, és també un heroi. Per sort, lluitar sota la mirada atenta d’una dona d’escot generós i amb l’objectiu final d’acabar-hi al llit ho fa tot molt més emocionant. Amb cada gesta, la valentia de l’heroi creix i la seva massa muscular és més magnífica. La senyora noble i empoderada, en canvi, simplement és allà brodant mocadorets de seda, per si li ha de donar alguna penyora. I, què carai!, perquè és guapa, queda bé i perquè, en literatura, algú s’havia d’inventar l’amor romàntic. Al llarg de la història, el cànon masculí ha imposat la seva mirada en la construcció dels personatges femenins i ha perpetuat els rols de gènere. Hem llegit majoritàriament literatura escrita per homes i, actualment, el panorama no canvia gaire. Més de la meitat de la població lectora és femenina, però només un 20% de les obres han estat escrites per dones, algunes de les quals, a més, construeixen personatges amb una mirada masculinitzada en què l’única novetat és que la bleda romàntica va vestida de làtex i es deixa fuetejar. Ha passat el 8 de març, però el podem celebrar cada dia decidint quins llibres no llegim.