Repte col·lectiu

Inevitablement he de dedicar aquesta columna a la crisi sanitària que estem vivim. Una situació excepcional que està posant a prova les difícils decisions dels polítics i les respectives reaccions dels ciutadans. Les mesures adoptades són una manifestació del grau de responsabilitat i de la capacitat de reacció dels dirigents en una qüestió que afecta la salut de les persones a escala global. Alguns ja afirmen que les actuacions adoptades per la pandèmia del Covid-19 són una prova de com podem reaccionar a altres reptes col·lectius que puguin venir o que ja estan a l’ordre del dia com, per exemple, el canvi climàtic. Certament, no tots els estats estan gestionant, amb la mateixa celeritat i eficàcia, la greu i urgent necessitat de minimitzar el contagi del coronavirus. Alguns països estan desbordats, altres fan prevaldre qüestions econòmiques i fins i tot alguns aprofiten per fer polítiques independentistes, en un moment que clarament no toca. Sortosament a casa nostra les mesures escollides s’han pres amb la voluntat de garantir, primer de tot, la salut de les persones i en una fase molt inicial dels casos de contagi. Els diferents graus d’egoisme es reprodueixen també en les reaccions dels ciutadans. Mentre alguns responen amb solidaritat, comprensió i han entès la necessitat de quedar-se a casa per fer disminuir les probabilitats de contagi, altres qüestionen i transgredeixen les mesures. La irresponsabilitat d’alguns obliga fins i tot els líders a imposar mesures més restrictives i a preveure sancions per aconseguir l’objectiu sanitari buscat. Malgrat la situació d’urgència de salut que estem vivint, veiem que en algunes ocasions els interessos individuals passen per damunt dels col·lectius, a petita i a gran escala. Aquestes reaccions no són un bon pronòstic quan pensem en altres reptes col·lectius més complexos i irreversibles d’escala global que puguin venir o que ja ens estiguin afectant.