Del mem al no-res

L’humor és una estratègia per recordar als nostres fantasmes que som éssers adaptatius i que el buit no ens fa res, i que, si ens en fa, ho resolem buscant alternatives creatives als rotlles de paper de vàter acaparats quan la por era irracional. I això està bé però, ara, tot plegat, s’ha convertit en una mena de competició per veure qui la fa més grossa i les xarxes socials bullen de bestieses. Ens han confinat i ens comuniquem més que mai, però sovint les converses són buides o es construeixen amb discursos d’altres. Aquests dies, si hi ha una cosa que s’ha propagat més ràpidament que el Covid-19 són els mems, potser perquè, curiosament, aquest neologisme deriva del món de la ciència. Mem és una mutació de la paraula gen, en la qual s’inspira per analogia, i es pot definir com la rèplica d’una unitat d’informació que s’ha modificat a través de l’humor i es propaga viralment. La realitat és que, en clau de justícia poètica, potser ens calia el Covid-19 i que ens colguessin de mems per reconèixer que som humans, que tenim por al no-res i que això no ens ve de nou. Res prové de l’expressió llatina nulla res nata, cap cosa nascuda, el buit més absolut. El català, a més, sovint acompanya aquest pronom amb l’adverbi no, no res. L’anglès, amb nothing, i l’italià, amb niente, també ho fan, però ja el duen integrat. El castellà i el portuguès, en canvi, utilitzen nada que deriva de l’última part de l’expressió, nata, i s’obliden del no. Amb tot, no és el mateix no res i no-res. Amb guionet forma part del lèxic específic de la filosofia i descriu l’absència absoluta de tota realitat, l’abisme. Allò que ens fa por i ens tanca a casa o posa a pensar. Aquests dies ens hem encarat al no res i, a cop de mem, hem apujat el volum al món perquè el silenci ens fa por. Si la cosa s’allarga i arriba el no-res, sempre serà millor pensar. De fet, ja no quedarà paper de vàter per fer nous mems.