Tornarem a sortir de casa

Em nego a ser negativa, tot i tenir una metralla d’informació alarmista sobre aquesta pandèmia, inclús em nego a pronunciar el nom del famós virus que ens té a tots confinats a casa temporalment i de manera preventiva, encara que hi hagi algunes persones que pensin que el fet d’estar a casa sigui una ximpleria i les veus que surten al carrer sense causa justificada posant en risc la resta de la població. Intento, per poder mantenir el meu estat físic i mental en forma, portar una rutina diària, com aixecar-me, fer estiraments, dutxar-me, esmorzar etcètera, com un dia qualsevol. És una manera de plantar-li cara al moment que ens ha tocat viure. No puc evitar, però, quan em desperto durant la nit o al matí, tenir la sensació d’estar vivint un malson, una irrealitat. Intento no mirar gaire ni seguir les notícies, tret d’aquelles del meu país, alguns diaris o dels debats que fan de matinada en alguns canals amb programació de 24 hores, per a mi els millors. Aprofito per tornar a veure pel·lícules, sobretot les del Billy Wilder, soc una Wilder-addicta, llegeixo moltíssim i escric, vull saber d’aquí a un any quines eren les meves emocions i com ho vaig viure tot plegat. Escriure sempre ha estat per a mi una teràpia per ajudar-me a canalitzar les fòbies existencials, sobretot des que vaig patir la lesió medul·lar, i el que no deixo de fer ni puc deixar de costat són les trucades a persones del meu col·lectiu per xerrar una mica i escoltar-les, i si tenen qualsevol necessitat dirigir-les cap als suports que han posat en marxa tant des del ministeri de Salut com des del d’Afers Socials, de fet, tot el nostre Govern, consellers i cònsols de tots el comuns estan fent una feina encomiable, així com totes i cadascuna de les persones que han d’estar al peu del canó i de guàrdia com tot el món sanitari, voluntaris, etcètera. Però això també passarà i arribarà el dia en què tornarem a sortir de casa.