Coronavirus

És impossible no sentir una sensació estranya quan ja fa quinze dies que estem confinats a casa. Primer va ser el desinfectant de mans, després el distanciament físic, per acabar en tancar la porta de casa i tan sols sortir per anar a comprar o a passejar el gos.

Abans que tinguéssim temps per assumir-ho, les autoritats ens van posar pràcticament a tots en quarantena per evitar la propagació del Covid-19. Aquesta és la primera vegada en la història moderna que ens toca viure una situació com aquesta. La Xina ens va donar un petit avenç amb els seus carrers buits, restaurants tancats i gent confinada en els seus petits habitatges, cantant cançons per les finestres, per avorriment i/o per donar-se esperança mútua. Però crec que molt pocs de nosaltres ens vàrem imaginar la rapidesa amb què arribaria aquí. Primer es van cancel·lar les competicions esportives, després van tancar les escoles, seguit dels parcs, després els restaurants, bars i comerços i finalment la construcció.

Ara que és aquí, penso en les persones que guanyen sous variables en els restaurants i hotels, en els músics i artistes que depenen de les seves actuacions per menjar, i en els empresaris que dediquen cada moment del dia a mantenir i fer créixer els seus negocis. Ara el seu pa i el seu benestar estan en risc. Penso en les escoles tancades i les nenes i nens que depenen dels esmorzars i dinars escolars per a la seva bona alimentació. Penso en els seus pares, que probablement perdran ingressos. Penso també en el nostre Govern i en la responsabilitat que assumeix de tenir cura de tots i d’intentar que l’economia se’n ressenti el mínim possible.

Desitjo que la pandèmia del coronavirus sigui un exemple de col·laboració global per vèncer altres desafiaments de la humanitat: la desigualtat, el canvi climàtic, la pol·lució, la intolerància i el racisme i les seves polítiques d'exclusió. Desitjo que siguem més sensibles als aspectes de la salut i que en definitiva ens faci ser a tots una mica més humans.