El dit d'en Fumera

Cada vegada veig més clares les similituds entre les festes de Nadal i un confinament, i no només per la quantitat d’àpats en família (sense estovalles de fil ni llamàntol, és clar!). També pels jocs de taula arraconats la resta de l’any, les trucades a parents, les tardes de cine, els missatges de gent que s’interessa per la teva salut (vaig fent, gràcies!) i la voluntat de portar-se bé, un mica per pur esperit nadalenc i, l’altra, per por a la mirada acusadora d’en Fumera.

Tancats a casa, hem tret el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Alguns s’han organitzat en xarxes de col·laboració per atendre els més vulnerables. D’altres s’han dedicat a fer de Fumera i, des de la finestra real, han allargat un dit acusador per gravar imatges que han compartit a milers de finestres digitals en què es veuen persones caminant pel carrer ben fàcilment identificables. Els ha estat ben igual qui eren, què feien, la seva intimitat, l’honor i la pròpia imatge.

En Fumera és un personatge tenebrós de l’imaginari català que treballa a les ordres dels Reis d’Orient, pels qui fa d’espieta. El nom, per la forma com entra a les cases per la llar de foc com el fum, ja li atorga un aspecte brut, però són els ulls allò que el fa terrorífic. De fet, hi ha dues versions del personatge: una amb set ulls al cap i l’altre amb un tercer ull al dit índex, el que s’utilitza per acusar i que ell és capaç d’allargassar per arribar a tot arreu. A mi, en Fumera sempre m’ha semblat un ésser abominable i no només pel seu aspecte físic, llardós i amb aquell dit com un cuc llefiscós amb un ull al final, sinó també perquè, a més, no deixa de ser un espieta, un delator, un bocamoll, un trist corneta que veu, jutja i acusa amb una sola mirada. Herman Hesse deia que de tractar els altres amb delicadesa només en sap qui necessita aquesta mateixa delicadesa. En Fumera deu tenir el cor com el carbó dels qui es porten malament.