No ploris per mi, Argentina

Algun cop he explicat públicament que el meu pare era molt petit quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. A Barcelona, els meus padrins, poc després, van decidir, anticipant-se a l'horror que vindria, enviar els seus dos fills a l'Argentina, on vivia una parenta. El meu pare tenia 6 anys i la meva tieta, 10. Una dolorosíssima separació, que només es pot entendre des de l'amor als fills que no volies que patissin l'horror de la guerra, i que es va allargar vuit anys. El final de la Guerra Civil va coincidir amb l'inici de la Segona Guerra Mundial i tot es va complicar força. Per aquest vincle, el pare s'emocionava si escoltava un tango, se li entelaven els ulls quan ens deia com de bo era el dulce de leche i quedava clavat al sofà escoltant el No llores por mí, Argentina. A casa, doncs, sempre hem tingut un lligam especial, entre l'emoció i l'agraïment, a la República Argentina. Una terra que va acollir i salvar de morir, en molts casos, els que hi van fer cap llavors. Suposo que per aquest històric em bull la sang en veure que els temporers argentins que volen no poden tornar al seu país enmig de la situació actual. El Govern i l'autoritat aèria es llancen la pilota i es produeix la situació delirant que uns nacionals no poden tornar al seu propi país. I més surrealista encara quan empreses i administracions foranes, com és el nostre cas, han fet mans i mànigues per fer possible el vol dels 400 que volen tornar a casa i el seu manteniment al país mentre això no sigui possible. La por al contagi no ho justifica. Si cal, haurien d'articular infraestructures en el mateix aeroport per passar el període que garantís que tots els nacionals que tornen ho fan sense perill d'encomanar el virus. Però el fet que l'executiu d'Alberto Fernández tanqui la porta als seus propis conciutadans és inversemblant, colpidor i provoca vergonya aliena. Ja no és Eva Perón qui demana que no plorin pel país.