Una molt mala pensada

Dimecres vaig tenir una molt mala pensada. Tot i tenir clar que se'm posarien els cabells de punta, vaig seguir la sessió del Congrés espanyol que debatia la cinquena pròrroga de l'estat d'alarma. Faves comptades en el resultat, pels acords previs. Però en una exhibició d'innocència estúpida, que es va anar transformant gradualment en masoquisme cru i pelat, vaig voler escoltar els raonaments de vot de les formacions. De pasta de moniato em vaig quedar amb el nivell dialèctic i argumentatiu, especialment en el bloc del no. Per a un altre dia deixem el pacta sunt servanda d'Iglesias sobre la derogació, total o parcial, de la reforma laboral espanyola. Una mala pensada que em va deixar mal cos. Vaig voler compensar-ho, en acabar, recuperant una pel·li que havia vist d'estrena i que em va agradar moltíssim, Mientras dure la guerra, de l'Amenábar. Sobretot per admirar de nou Karra Elejalde com a Miguel de Unamuno. Si no l'heu vist i us agrada el cine espanyol de tall històric feu-ho, que ho passareu bé. Suposo que em van venir ganes de tornar-la a veure sobretot pel famós “Venceréis, pero no convenceréis”, del rector de la Universitat de Salamanca, adreçat especialment a Millán-Astray. Diuen les cròniques que la frase exacta va ser “Vencer no es convencer”. Tant és. Vèncer és un verb que s'associa a disputa, a batalla, a guanyadors i perdedors. Mentre que convèncer és persuadir (deia Unamuno-Elejalde), entendre i compartir. Si em permeteu la llicència, a vèncer plegats. Tot i que de vegades el nostre Consell ha patit, i des de totes les bancades, situacions que han fet envermellir i per motius diversos, no és menys cert que tot el que s’ha viscut fins ara per lluitar contra la crisi sanitària s'ha fet per convicció, per sentit de responsabilitat compartida, sense que hagi calgut decretar cap estat d'alarma. Amb debat sa i no amb l'espectacle grotesc que, mala pensada, vaig veure dimecres. Un orgull.