Torna ja la normalitat?

M’afanyo a escriure aquesta columna rotatòria del dijous i tinc clar que no vull parlar de crisi, ni de política, ni d’economia o d’altres temes no poc importants. Avui simplement em limitaré a posar per escrit com em sento i com anhelo tornar a la normalitat. Sí, la normalitat… allò que en el passat ens semblava tediós i avorrit i ens causava certa apatia i ara trobo tant a faltar.

Però crec sincerament que les coses a partir d’ara no seran iguals com abans, i haurem de continuar, acceptant les noves condicions i circumstàncies de la vida, però sabent que poden viure amb poc, i que el que compta és l’amor de les persones que estimem, una abraçada, una mirada, agafar de la mà, un petó, o simplement fer una copa de vi i riure, riure molt, gaudir al màxim de cada moment, perquè no tornarà. La felicitat no és un estat permanent, sinó petits moments que tenim cada dia. La persona feliç té la capacitat de veure excepcionals les petites coses del dia a dia. Si ho oblidem, tornarem a repetir els errors del passat i sobretot descuidarem les coses realment importants.

Sense voler caure en tòpics, no puc sinó dir que de totes les situacions, per molt dolentes que siguin, sempre hem de saber veure o extraure una lliçó de vida, aprofitar per apreciar coses que com que ja les tenim al nostre abast no som capaços de valorar en la seva justa mesura.

Molta gent ha perdut coses tan importants com la vida d’un ésser estimat, impossible ja de recuperar, i davant d’aquest fet és realment difícil tornar a somriure igual, la tristesa i el dolor canviaran la vida per sempre, però s’ha de continuar… viure el dol com cadascú ho senti i continuar...

De vegades la vida pot ser dura i dolorosa, però després dels dies de pluja sempre surt el sol per donar-nos llum i permetre’ns respirar, ser lliures per viure i per continuar, per intentar ser feliços.