M'exalta el nou!

Amb una frontera oberta, terrasses a vessar si la pluja ho permet i comerços plens de consumidors amb les mans netes comença la nova normalitat, que és com s’ha batejat el món postconfinament i prevacuna. L’expressió nova normalitat prové de l’àmbit de l’economia i és relativament recent. De fet, va ser l’eufemisme amb què governs i empreses justificaven les decisions polítiques i financeres adoptades per superar la gran recessió econòmica del 2008, provocada per la bombolla immobiliària. Literàriament, nova normalitat és un oxímoron, una figura retòrica que juxtaposa en una mateixa expressió dos conceptes contraris amb l’objectiu que el seu significat es resolgui després d’una reflexió. Així, nova normalitat és com l’instant etern dels enamorats, la pau armada dels polítics sense escrúpols, la discriminació positiva de què parlen els sociòlegs o la ciència-ficció de l’Asimov. De fet, el terme oxímoron ja és un bon exemple de si mateix perquè, en grec, uneix savi, oxus, i neci, môros, que, malgrat que a vegades costa distingir-los, són contraris. Si ens cenyim al diccionari, la normalitat és allò que es fa d’acord amb la norma o conforme al tipus més freqüent, i l’adjectiu nova fa referència a fets ocorreguts per primera vegada o fa poc. Nova normalitat és un oxímoron perquè no pot ser nova una cosa freqüent, d’acord amb una norma i que, per tant, espera una conducta programada. És nou allò que arriba per primera vegada i que, per bé o per mal, sorprèn, fascina i deixa amb l’ai al cor. Definitivament, els oxímorons no hi fan res en mans dels polítics, és millor posar-los al servei dels poetes i, posats a recomanar-ne un, avui és un bon dia per rellegir J. V. Foix, esborrar de parets i balcons el mantra “tot anirà bé” i escriure en lletres capitals “M’exalta el nou i m’enamora el vell!”. La nova normalitat no pot ser un món com el d’abans en què, a més, no hi ha lloc per a les abraçades.