El dol invisible

Patir la pèrdua d’un familiar o d’una persona propera és dur, sigui quin sigui el moment en què passa. El dol és un procés emocional que tothom haurà de viure en un moment o altre de la seva vida, però en temps del confinament que hem viscut a causa de la Covid-19, la mort ha estat un element més que hem hagut de partir de manera molt diferent i que ens ha portat a fer un acomiadament dels nostres éssers estimats o amics amb una distància freda i amb la crua realitat d’un patiment emocional de tristor, angoixa o fins i tot de culpa. No hi ha indicadors per mesurar el grau de patiment quan saps que aquella persona que estimes, el teu avi o àvia, els pares, etcètera, han de marxar sense poder acompanyar-los en el moment de la partida, agafar-los la mà, abraçar-los i fer-los l’últim petó d’un adeu ple d’amor que és l’únic que finalment es poden emportar, la resta es queda aquí, amb nosaltres, fins que ens puguem retrobar allà on no hi ha espai de temps i el dolor i les llàgrimes no tenen cabuda en el diccionari de l’espai per a les ànimes retrobades. Els que han hagut de passar per aquest dur procés de pèrdua en temps de coronavirus potser no s’haurien imaginat mai la situació, de fet tot el que hem viscut durant aquests dies ha estat com un aprenentatge forçat a cops d’una realitat imposada a causa d’un virus que inclús hores d’ara encara està present a les nostres vides, però que precisament a causa de la seva presència hem de prescindir dels acomiadaments de les persones estimades que han marxat sense un adeu, una abraçada o unes paraules, cap procés de dol, ni flors ni recolzament humà per als que ens hem quedat, cap vetlla per recordar i acomiadar aquells éssers estimats en companyia de la família i els amics per dir-los l’últim adeu. Els homenatges han quedat per a un altre moment de retrobament humà, ells han marxat i nosaltres ens hem quedat desolats i amb els petons als llavis.