Una crisi, es pot preparar?

Tota crisi, per curta que sigui, com més intensament afecta una societat i els individus que la componen, com més altera l’ordre establert fins al moment d’esclatar, més ajuda que aflorin actituds i comportaments extrems, dominats o retinguts, adormits o, fins i tot, senzillament desconeguts fins al moment per molts dels mateixos actors. Com es diu comunament, fa sorgir el millor i el pitjor de cadascú. Tota crisi, ho és en esclatar de forma brusca, sense que hi hagi hagut manera o voluntat expressa de preparar-s’hi. El fet és, però, que posa de manifest, de cop i sense matisos, desequilibris, deficiències, insuficiències i mancances tant d’un individu en particular com de diferents col·lectius dins de la societat. Dependrà de la magnitud de la crisi i, sobretot, de la capacitat que tingui el conjunt de la mateixa societat (agents polítics, socials, econòmics, culturals, etc.) que els efectes siguin més o menys devastadors, més o menys capaços d’encaminar-se vers una sortida de sana convivència democràtica. No pretenc parlar, aquí, de la crisi de la Covid-19 que encara afecta el món. En el cas d’Andorra, crec que hi ha gairebé unanimitat per dir que, sanitàriament, s’ha abordat força bé. Això no significa que no s’hagi d’estudiar i corregir-ne els punts deficients.

Ara bé, en el, encara, país més potent del món, aquesta crisi sanitària s’ha vist doblada per dues altres.

L’econòmica que la segueix, com arreu.

La generada per l’assassinat de George Floyd, que ha posat de manifest, una vegada més, el llast d’un rerefons racista present en la societat americana i que no s’acaba de foragitar.

L’onada de protestes cíviques que ha generat és immensa però corre el risc de ser oblidada/ recuperada per la violència de les nits.

La crisi americana, per més que sembli molt lluny, segur que ens acabarà afectant. Acabi com acabi. I molt més del que podem pensar.

Potser que ens preparéssim, o no?