Dues canyes i unes braves

Xerrar, conversar, discutir, fer-la petar, clacar, verbejar, fer safareig, tertúlia o gastar saliva. El català té un munt d’expressions sinònimes que expressen l’acció de parlar perquè ens encanta comunicar-nos. Ara bé, això no implica que sempre siguem bons en l’art de la conversació. En una situació ideal, conversar implica el diàleg entre dues o més persones. Ara bé, si, per exemple, entre els assistents hi ha un parlant tòxic, l’intercanvi d’idees es convertirà en un monòleg farcit de desgràcies i opinions que ningú no ha demanat, perquè li encanta deixar-les anar a raig de càntir! També pot ser que es parli pels descosits però els parlants no s’escoltin, aixequin el to i es trepitgin els uns als altres. Què carai! Són mediterranis! Aquesta dinàmica conversacional en què no es respecten els torns de paraula i els interlocutors s’encavalquen es coneix com comunicació d’alta implicació i es troba a l’extrem més oposat a la comunicació d’alta consideració, que atribuïm als conversadors nòrdics i anglosaxons. A partir d’aquí, comencen els retrets: el sector mediterrani troba avorrit i insípid el nòrdic, que, al seu torn, considera qualsevol tertúlia al sol com un acte de vandalisme. El que és cert és que en aquests darrers mesos en què terrasses, barres i places han estat substituïdes per Zoom, Meet o Hangouts, més d’un ha hagut d’aprendre a ser considerat i esperar per posar-hi cullerada. Per sort, la tecnologia no permet dues veus parlant alhora! Ara que tornem a ocupar els nostres hàbitats naturals, amb una mica de sort haurem desaprès a parlar per parlar i començarem a enraonar, una altra expressió sinònima però molt més romàntica. Enraonar deriva de raó i, per tant, va més enllà de l’acte mecànic. A més, és com seny, i en certa manera l’inclou, dues paraules típicament catalanes que no sé si distingeixen els seus parlants, però no tenen traducció literal en cap altra llengua.